OMBRES I CLAROR

L

a venteguera etzibava una força inusitada per aquella contrada, encara que el paisatge, feréstec i embromat, abillava el silenci com a únic convidat. Sota el penya-segat, les aigües de la riuada fluïen avall empeses per les darreres pluges. Semblava que la vida defugia sota aquell cel enfurismat, pintant llenços amb colors de turmentes i estralls.

Gairebé ja no li quedaven forces per mantenir dreta la seva figura, antany agosarada. Ja ningú venia a cercar benaurança ni aixopluc a la seva casa.

   La casona que l’havia vist créixer era  plena de rialles i somnis d’infants, però feia molt temps que l’últim habitant se n’havia anat i, ara, els seus records, de temps passats, no sabien com enganyar a la tristesa des d’aquell jardí cobert de terra erma, germinant moments esquinçats.

  

   Sol, sense forces, els seus somnis s’anaven trencant, al mateix compàs tenebrós,  mentre les parets de la casa s’esberlaven dibuixant esquerdes de dolor. Amb un darrer esforç, encoratjat pel record d’aquella terra que li havia donat la vida, va fer una crida i el món es va aturar.

  

   Sobtadament, les fulles començaren a reverdir, les flors van escampar pètals d’alegria fent estores al jardí. Tot s’il·luminà dins la casona, retornant les veus del passat. Qui havia obrat aquell miracle ? O, només era un miratge?

Ja no importava el perquè de tot plegat. Només havia estat un somni esgarrifós que li havia cisellat un futur estrepitós. Les arrels absorbien la vida des de les profunditats, i les branques bressolaven versos acaronats per un sol falaguer  encuriosit de mots.

   Tan sols era un arbre però, en aquell instant, era tot l’ Univers.