La meva foto
"El simple aleteig d'una papallona pot canviar el món" (Proverbi xinès)

dimarts, 20 de desembre de 2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

RIALLA DE MARBRE


N
its de recerca pels carrers de la memòria, on la ment s’esmuny per les escletxes del silenci, colpegen els mots abaltits de tanta basarda. Nostàlgiques paraules, ordides amb cendra, apaguen les veus llunyanes, embromant la realitat amb misteris de lluna plena i neu deixatada. Mentrestant, el foc dansava somort a la llar amb les darreres guspires deixant que el fum desdibuixes el cel cremant desitjos acomplerts, acaronant l’alba.

   Aquella novel·la l’havia mantingut despert fins el final. Li fascinaven els relats de misteris on els personatges no semblaven el que eren, atrapant-lo dins el llibre.
  - Quin calfred !! Aquesta història m’ha deixat ben aclaparat – va dir, parlant sol. Tant de bo que el meu desig també es faci realitat.
    Sense pensar-ho més, es va aixecar i va deixar el llibre damunt la prestatgeria. Ja era tard, més de mitjanit, i l’endemà s’havia de llevar a trenc d’alba, doncs un gran bloc de marbre l’esperava a primera hora del matí. Tot i així, aquella nit, el seu estudi d’escultor li semblava més fred que el marbre que acostumava a cisellar. Va fer una darrera ullada als esbossos que tenia amuntegats damunt la taula, i va apagar la llàntia que l’havia il·luminat en aquelles hores de lectura solitària. Amb això, en sortir de l’ estança, de sobte, va sentir la estranya sensació que no estava sol.  No s’ havia adonat que una ombra tenebrosa el seguia fins la seva cambra, doncs feia temps que vivia sol en aquella cabana en mig del bosc on només el seu ajudant hi tenia accés.

   Amb les primeres llums del matí, com sempre, el jove ajudant de l’escultor va entrar amb les seves claus, tal i com feia cada dia. Tenia un llarg camí per arribar a la cabana, però li agradava de fer aquest passeig pel bosc encara que fos en cotxe. En obrir la porta els seus ulls van contemplar una majestuosa figura de marbre cisellada amb la precisió d’un gran mestre. Desconcertat, va cridar el nom del seu amic, però només el silenci vestia les parets d’aquella casa. Estava sol en una cabana vorejada d’absència enigmàtica.  

   Va decidir tornar contemplar la figura que l’havia deixat amb el cor esberlat, com el trossos de marbre que s’escampaven arreu de la sala. En aixecar la mirada cap aquell rostre perfecte ho va veure clar, i un crit d’horror retrunyir per tota la casa. Aquella era la gran obra que el seu mestre sempre havia desitjat i, ara, la tenia davant d’ell.  

  Cap al mig dia, el sol enlluernava juganer escorcollant tots els racons,  tafanejant la timidesa de les ombres d’aquell lloc oblidat. El jove aprenent d’escultor, abatut, va tancar la porta d’aquell estudi per sempre més. En sortir de la cabana va deixar les claus en el mateix amagatall però, aquesta, seria la darrera vegada. Amb ell quedaria segellat aquell secret esgarrifós que l’arrossegaria fins a la fi del seu temps.
S’havia acomplert el desig del seu mestre, encara que el preu havia estat massa elevat, doncs l’ eterna mirada només reflectia una trista rialla de marbre.

dimecres, 23 de novembre de 2011

OMBRES I CLAROR




L
a venteguera etzibava una força inusitada per aquella contrada, encara que el paisatge, feréstec i embromat, abillava el silenci com a únic convidat. Sota el penya-segat, les aigües de la riuada fluïen avall empeses per les darreres pluges. Semblava que la vida defugia sota aquell cel enfurismat, pintant llenços amb colors de turmentes i estralls.
Gairebé ja no li quedaven forces per mantenir dreta la seva figura, antany agosarada. Ja ningú venia a cercar benaurança ni aixopluc a la seva casa.

   La casona que l’havia vist créixer era  plena de rialles i somnis d’infants, però feia molt temps que l’últim habitant se n’havia anat i, ara, els seus records, de temps passats, no sabien com enganyar a la tristesa des d’aquell jardí cobert de terra erma, germinant moments esquinçats.
  
   Sol, sense forces, els seus somnis s’anaven trencant, al mateix compàs tenebrós,  mentre les parets de la casa s’esberlaven dibuixant esquerdes de dolor. Amb un darrer esforç, encoratjat pel record d’aquella terra que li havia donat la vida, va fer una crida i el món es va aturar.
  
   Sobtadament, les fulles començaren a reverdir, les flors van escampar pètals d’alegria fent estores al jardí. Tot s’il·luminà dins la casona, retornant les veus del passat. Qui havia obrat aquell miracle ? O, només era un miratge?
Ja no importava el perquè de tot plegat. Només havia estat un somni esgarrifós que li havia cisellat un futur estrepitós. Les arrels absorbien la vida des de les profunditats, i les branques bressolaven versos acaronats per un sol falaguer  encuriosit de mots.

   Tan sols era un arbre però, en aquell instant, era tot l’ Univers.  

dimecres, 16 de novembre de 2011

dissabte, 15 d’octubre de 2011

ANELLS DAURATS

  Amor encerclat,
dibuixa misteris
de fogueres d’or,
amb pinzells de flames
en nits de lluna blava.

Festeig d’estels,
descobreixen amants
vestits de llibertat,
banyats d’innocència
somniant anells daurats.

divendres, 7 d’octubre de 2011

A LA RIBA DE LA MAR

Petjades de sal
a la riba de la mar,
em parlen de tu.
***
Cants de sirenes,
pentinen els desitjos
emergits del cor.
Endolcint records d’ anit,
a la riba de la mar.
***

dimecres, 21 de setembre de 2011

CONTE DE TARDOR: MABON


L
a llum s’esmortia, lentament, entretant anava assaborint els meus onírics records d’estius passats. Recolzada  sota el majestuós roure que hi havia  davant de casa, un xiuxiueig cerimoniós em va treure de les meves cabòries . De bell antuvi, com si s’hagués obert una porta en el temps, una cort d’antics druides es van asseure entorn al roure, en un silenciós cercle. Embolcallats d’una somorta boirina, vaig albirar com aquells éssers de temps remots van començar a debatre les seves filosofies, en una gran sala improvisada, sota el meu arbre com a testimoni.

dilluns, 5 de setembre de 2011

EL LLAC DAURAT

  Amb l’amargura rodolant pel seu rostre, només va ser capaç de dir-li unes senzilles paraules abans que les llàgrimes li ofeguessin la veu:

    - “ Ja pots retornar d’allà on vas sortir “ - li va dir, desesperada. Doncs, duran tota la nostra vida, només has sabut anar de bassa en bassa, esquitxant de fang el meu amor.
  
Jo, com el llac daurat, sóc aigua pura i cristal·lina que només en tocar-la et guaria
l’ànima. Però, tanmateix, a tu tan sols t’importava enfangar-te en altres indrets, omplint la meva vida de tristesa cada vegada que arribaves a casa.
 
   Així doncs, a partir d’ara, que cadascú segueixi el seu camí i que la memòria de l’aigua et retorni al teu nivell. “

dilluns, 22 d’agost de 2011

B E S L L U M S





Hores sense temps

albiren polsegueres,

que llueixen  nits

en horitzons amagats,

amb neguits de trobades.

dilluns, 15 d’agost de 2011

FELICITATS !!!

  




    




     Avui, la Maria celebraria el seu Sant. Tot el dia seria de festa i alegria. La taula  plena de regals de la família, i la porta de casa oberta per a tots els veïns que hi entrarien a felicitar-la, puntuals com sempre.
    
     Fa temps que va marxar però, cada any, recordo aquell dia com un dels millors de tots els estius de la meva vida. 

diumenge, 31 de juliol de 2011

dijous, 21 de juliol de 2011

LA DANSA DEL VENT


E
n despertar aquell matí d’estiu, els seus ulls van veure la nuvolada grisenca i atemoridora després d’ un somni estrepitós. El dia clarejava marejat d’espurnes de sol i de gotes d’impaciència plujosa. Veritablement, aquell somni l’havia deixat esgotat de silencis amb ressò de paraules ocultes. Tanmateix, només desitjava saber la resposta a tanta quimera. 
Va ser, aleshores, quan  va fer ballar les branques dels arbres mentre  contemplava el món des del seu tron. En aquell ball sense música, els ballarins començaren una dansa foragitada empesos per la força del seu senyor. Per fi, els seus dubtes s’havien allunyat i Èol va poder obrir l’odre.

diumenge, 19 de juny de 2011

P A S S E J A D A



Passes discretes
sense soroll ni afany,
desperten l'alba
en anunci de claror,
entre senders de bromalls.

Flaires de foc
feinegen paraules,
i acaronen
vetllades de poetes,
rapsodes i trobadors.

Veus llunyanes
enalteixen els mots,
ombres de lluna
en anunci de foscor,
acullen somnis d'amor.

dimarts, 14 de juny de 2011

HAIKAIS DE LA FELICITAT

La felicitat,
és...

La felicitat,
és una papallona
amb ales de llum.
***
La felicitat,
    és un ocell amb batec
de silenci nu.
***
La felicitat,
      és el perfum del record
amagat al cor.
***
La felicitat,
és la rialla d’un nen
  per una mare.
                            ***
                          La felicitat,
                           és la brisa del matí
                              escampant llavors.
                           ***
                         La felicitat,
                               és quan un bes d’amor
                             omple els llavis.
                           ***
                       La felicitat,
                            és escoltar el dol mut
                      d’una amiga.
                         ***
                  La felicitat
                                 ets tu, quan saps veure’t
                       des de l’ ànima,
                          retrobant la serenor
                            fent esclatar angoixes.

dissabte, 11 de juny de 2011

D E S I T J O S


                    
Sorra que s’esmuny
entre dits de llàgrimes,
guarint dolors.
Vel d’estel, cobrint ombres,
cercant desitjos al vent.

dilluns, 6 de juny de 2011

A B S È N C I A

Sóc pols del desert

endinsat dins la sorra,

ofegat pel dol

de l’oblit silenciós,

quan mor el poeta.

dimarts, 31 de maig de 2011

E S T R A L L

Solitud freda,

emocions de vidre.

Cor abandonat.

divendres, 27 de maig de 2011

MICROCONTE: L' APRENENT DE MAG

Des de la seva habitació, rere la finestra, el petit aprenent de mag somniava que algun dia trobaria el camí que el portaria cap a la saviesa de la màgia. D'aquesta manera, anava practicant tota mena de trucs mentre esperava que s’anés la febre i, així, poder sortir a jugar al jardí. De sobte, la finestra es va obrir fent enlairar les cortines. El noiet, esporuguit, es va apropar. Però, el xiu-xiu de les flors li van dir:
     “No cal que cerquis la màgia, petit mag. La màgia ja t’ha trobat.”

dilluns, 23 de maig de 2011

B A U L E S

Quan les baules
s’encadenen i dansen,
roden paraules.
Aleshores, el camí   
 s'il·lumina de fulgor. 

divendres, 20 de maig de 2011

F L O R A C I Ó



Brot endormiscat
que somnies paraules.
Flor d' esperança

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

SEGUIDORS DE LES MEVES PAPALLONES

QR PAPALLONA BLAVA

QR PAPALLONA BLAVA

INFORMACIONS

INFORMACIONS