La meva foto
"El simple aleteig d'una papallona pot canviar el món" (Proverbi xinès)
ALES DE VIDRE,
ESVOLETECS DE COLOR.
ENCANT LLUMINÓS.




dimarts, 13 de desembre del 2011

RIALLA DE MARBRE


N
its de recerca pels carrers de la memòria, on la ment s’esmuny per les escletxes del silenci, colpegen els mots abaltits de tanta basarda. Nostàlgiques paraules, ordides amb cendra, apaguen les veus llunyanes, embromant la realitat amb misteris de lluna plena i neu deixatada. Mentrestant, el foc dansava somort a la llar amb les darreres guspires deixant que el fum desdibuixes el cel cremant desitjos acomplerts, acaronant l’alba.

   Aquella novel·la l’havia mantingut despert fins el final. Li fascinaven els relats de misteris on els personatges no semblaven el que eren, atrapant-lo dins el llibre.
  - Quin calfred !! Aquesta història m’ha deixat ben aclaparat – va dir, parlant sol. Tant de bo que el meu desig també es faci realitat.
    Sense pensar-ho més, es va aixecar i va deixar el llibre damunt la prestatgeria. Ja era tard, més de mitjanit, i l’endemà s’havia de llevar a trenc d’alba, doncs un gran bloc de marbre l’esperava a primera hora del matí. Tot i així, aquella nit, el seu estudi d’escultor li semblava més fred que el marbre que acostumava a cisellar. Va fer una darrera ullada als esbossos que tenia amuntegats damunt la taula, i va apagar la llàntia que l’havia il·luminat en aquelles hores de lectura solitària. Amb això, en sortir de l’ estança, de sobte, va sentir la estranya sensació que no estava sol.  No s’ havia adonat que una ombra tenebrosa el seguia fins la seva cambra, doncs feia temps que vivia sol en aquella cabana en mig del bosc on només el seu ajudant hi tenia accés.

   Amb les primeres llums del matí, com sempre, el jove ajudant de l’escultor va entrar amb les seves claus, tal i com feia cada dia. Tenia un llarg camí per arribar a la cabana, però li agradava de fer aquest passeig pel bosc encara que fos en cotxe. En obrir la porta els seus ulls van contemplar una majestuosa figura de marbre cisellada amb la precisió d’un gran mestre. Desconcertat, va cridar el nom del seu amic, però només el silenci vestia les parets d’aquella casa. Estava sol en una cabana vorejada d’absència enigmàtica.  

   Va decidir tornar contemplar la figura que l’havia deixat amb el cor esberlat, com el trossos de marbre que s’escampaven arreu de la sala. En aixecar la mirada cap aquell rostre perfecte ho va veure clar, i un crit d’horror retrunyir per tota la casa. Aquella era la gran obra que el seu mestre sempre havia desitjat i, ara, la tenia davant d’ell.  

  Cap al mig dia, el sol enlluernava juganer escorcollant tots els racons,  tafanejant la timidesa de les ombres d’aquell lloc oblidat. El jove aprenent d’escultor, abatut, va tancar la porta d’aquell estudi per sempre més. En sortir de la cabana va deixar les claus en el mateix amagatall però, aquesta, seria la darrera vegada. Amb ell quedaria segellat aquell secret esgarrifós que l’arrossegaria fins a la fi del seu temps.
S’havia acomplert el desig del seu mestre, encara que el preu havia estat massa elevat, doncs l’ eterna mirada només reflectia una trista rialla de marbre.

8 comentaris:

  1. Hola Papallona, ja veig que avui ens has regalat una autèntica novel·la de misteri...suposo que l'estatua de l'esglai era l'escultor fet marbre.
    El primer paràgraf és un fragment d'una novel·la o també és teu? És que m'ha recordat les filigranes d'una punta de coixí...
    Un petó de bona nit,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. Gràcies, M. Roser. Feia molt temps que no escrivia un relat amb un xic de misteri. M’agrada fer esvoletecs per altres indrets i descobrir noves contrades.
    Referent al principi, que està escrit amb un altre tipus de lletra, em preguntes si és meu. Doncs, si. El relat comença quan el personatge arriba al final del llibre, per això he fet aquesta diferenciació de lletra.
    Un altre petó de tornada.

    ResponElimina
  3. N'he sortit un xic esbalaït. Però la impressió és molt bona, arriba a l'ànima. I fa hores que hi dono voltes.
    Lluna i sol, els dos textos. Dues sensibilitats de bon contrast.
    M'ha agradat el que diu la M. Roser: la punta de coixí, inspiradora, de fet.
    Ja torno.
    Jordi Dorca

    ResponElimina
  4. Jordi, gràcies per tornar, de tant en tant, pel blog i per les teves amables paraules. Aquesta vegada he volgut fer un esvoletec tot escampant un polsim de misteri.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. la part on escrius el final del llibre que llegeix el protagonista , la trobo fascinant papallona... i el relat té un aire de misteri i fins i tot de misticisme realment molt ben aconseguit

    no puc més que felicitar-te i com sempre agraïr-te les teves visites i la teva companyia

    una abraçadeta
    joan

    ResponElimina
  6. Doncs, jo no puc més que agrair aquestes paraules que em donen alè per continuar amb aquesta tasca nostra, tan estimada, com és la d’escriure. La nostra ment vola configurant fantasies i mons embolcallats de faules on, per les seves escletxes, s’esmunyen, de vegades, algun que altre sentiment personal arraulit en un raconet de l’ànima.
    Gràcies a tu, també, per visitar aquest indret meu, on sempre hi tinc la porta oberta per a rebre tots els amics que de tant en tant s’hi aturen, cercant un moment de recer en les meves ales de paraules.
    Una altra abraçada :-)

    ResponElimina
  7. Jordi, m’ha agradat aquesta percepció oriental.

    ResponElimina

GRÀCIES PER ACOMPANYAR-ME AMB LES TEVES PARAULES.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

SEGUIDORS DE LES MEVES PAPALLONES

QR PAPALLONA BLAVA

QR PAPALLONA BLAVA

INFORMACIONS

INFORMACIONS
Protected by Copyscape Originality Checker