La finestra es va esbatanar convidant entrar a la freda venteguera que li va colpejar els pensaments. El vent del nord s’anunciava gèlid aquell dia i l’espill, que reposava al fons de la seva l’habitació, reflectí la llum dels cingles, encara, argentats que despuntaven a l’alba des de la llunyania.
Com cada dia, es despertava amb el delit d’abraçar el seu fill. Era l’única alegria de la seva vida, puix només li quedava l’amor d’aquell ésser que li embolcallava l’ànima de llum i esperança. Se’n va anar a tancar de seguit la finestra, doncs no volia que es refredés l’estança i el seu petit fillet emmalaltís de fred o enyorança.
Feia molt temps que el pare havia marxat i ell no parava de preguntar quan tornaria a casa.
- Aviat fill, li deia sempre la seva mare. Aviat.
Però el temps anava passant i el pare no tornava, mentre cada dia s’adormia acaronat per les mans tan castigades de la seva mare.
Ella no parava de besar aquells cabells bruns i aquells ulls de mel que li recordaven un amor ja passat que no tornaria. Però, ara, el seu present era un món de tendreses que la il·lusionaven i li donaven la força que necessitava per caminar endavant, sense nostàlgies.
Amb això, va sentir unes manetes tendres que li eixugaven una llàgrima furtiva mentre una veueta li deia a cau d’orella:
- FELICITATS, MARE!! Avui és el millor dia de tots.
Ambdós es van fondre en una abraçada, on el temps es va esvanir discret, deixant que l’amor, l' alegria i la felicitat embolcallessin a mare i fill en aquella casa.
