CONTE DE TARDOR: MABON

L

a llum s’esmortia, lentament, entretant anava assaborint els meus onírics records d’estius passats. Recolzada  sota el majestuós roure que hi havia  davant de casa, un xiuxiueig cerimoniós em va treure de les meves cabòries . De bell antuvi, com si s’hagués obert una porta en el temps, una cort d’antics druides es van asseure entorn al roure, en un silenciós cercle. Embolcallats d’una somorta boirina, vaig albirar com aquells éssers de temps remots van començar a debatre les seves filosofies, en una gran sala improvisada, sota el meu arbre com a testimoni.

LLUNA DE LA COLLITA

EL LLAC DAURAT

  Amb l’amargura rodolant pel seu rostre, només va ser capaç de dir-li unes senzilles paraules abans que les llàgrimes li ofeguessin la veu:

    - “ Ja pots retornar d’allà on vas sortir “ - li va dir, desesperada. Doncs, duran tota la nostra vida, només has sabut anar de bassa en bassa, esquitxant de fang el meu amor.

  
Jo, com el llac daurat, sóc aigua pura i cristal·lina que només en tocar-la et guaria

l’ànima. Però, tanmateix, a tu tan sols t’importava enfangar-te en altres indrets, omplint la meva vida de tristesa cada vegada que arribaves a casa.

 

   Així doncs, a partir d’ara, que cadascú segueixi el seu camí i que la memòria de l’aigua et retorni al teu nivell. “