Tal vegada, a aquella noia que reposa solitària al costat del seu gos, només li cal recordar vells temps, quan es pintava la vida amb color de felicitat, per sobreviure cada dia i cuidar del seu fill, sense cap més camí per recórrer. Però a l’ home que s’amaga darrera uns matolls per observar-la, només li queden llàgrimes d’oblit que li rodolen pel rostre, sota el pes de l’orgull i la por, aturant el desig d’acostar-s’hi per demanar-li perdó. Foscor, llunyania, amargor, tristesa i soledat seran el seus amics despietats que sempre l’acompanyaran, a partir d’ara, en el camí que s’ha dibuixat.
Ans el contrari, la soledat és una vella amiga per a ella perquè ell li havia acostumat quan encara vivia a casa. Per tant, ara, quan arriba a la llar, sap que no està sola, doncs sempre li espera la companyia de la tranquil·litat, l’alegria i el goig de saber que sempre hi serà el seu fill per cuidar-la. Mentrestant, ell, avergonyit, fuig desesperat sabent que mai podrà retornar al seu costat, doncs ja és massa tard per recuperar el món que va deixar, sense mirar enrere, sense estimar.
