La meva foto
"El simple aleteig d'una papallona pot canviar el món" (Proverbi xinès)
ALES DE VIDRE,
ESVOLETECS DE COLOR.
ENCANT LLUMINÓS.




divendres, 21 de desembre del 2012

dimarts, 11 de desembre del 2012

NEVADA

                                                               Trobada a la xarxa

Flocs de neu blanca

vesteixen mots i faules,

amb color d’hivern,

damunt mantell de gebre

sota nit estrellada .

Papallona blava 


dimecres, 28 de novembre del 2012

divendres, 16 de novembre del 2012

FENT CAMÍ




Fugir?

Millor pintar rialles
amb llapis d'esperança
cercant el destí.

Fugir?

Millor regar els somnis
en nits de bonança
                    sota llençols de lli.

Fugir?

Millor caminar descalça
damunt petjades velles
acollint paraules d'ahir.

Fugir?

No.

Millor anar fent camí.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

dilluns, 22 d’octubre del 2012

dilluns, 8 d’octubre del 2012

divendres, 21 de setembre del 2012

LLAVIS DE TARDOR

Com fulles arrossegades,
volen sense enjòlit
els somnis dels amants,
dins la tardorenca passió
esbalaïda i turmentada,
arrencant desitjos ignorats.

Clarobscurs dins el cor,
encoratgen flames cendroses
renaixent espurnes impàvides,
on calius esponerosos
acomiaden verdors
besant llavis de tardor.

dilluns, 17 de setembre del 2012

dimarts, 11 de setembre del 2012

divendres, 31 d’agost del 2012

dilluns, 23 de juliol del 2012

dijous, 12 de juliol del 2012

ASSAIG DE SILENCI

Què em dius, silenci?

Per què parles amb mots
que el teu nom ofega,
navegant  entre bromalls
d’ històries estotjades?

Altrament, enfurismat, el vent
em colpeja amb paraules ignotes,
a l’antull de l’oblit
escoltant fal·làcies.

Silenci, deixem esbrinar
perquè m’embolcalles
amb ressons de velles faules
si només sóc missatger de la mudesa.
-------------------------------------------------------------------------------------
PAPALLONA BLAVA


Te m'escapes, sempre, silenci.
Missatgers rebels duen sempre paraules,
malgrat que no sigui certes.

Calleu missatgers de mentides!
Deixeu que parli el silenci,
mentre no arriben paraules de veritat.
Carme Rosanas
-------------------------------------------------

En silenci
contemplant el vostre.
Poc a dir, res a dir
si no és mes bell.
Sa Lluna
----------------------------------------------------------

Serà aleshores quan el silenci
deixi de turmentar-me
que trobaré la pau?

La pau del silenci
dins el silenci
sense murmuris callats.
Drapaire de mots
-----------------------------------------------------------

Quan el silenci ens parla,
 deu ser perquè paraules sublims,
 malden per sortir del seu estoig...
No escoltis el vent,

que les vol emmudir amb mots desconeguts,
i banals...
No és important el perquè,

tanca els ulls i deixa't embolcallar per aquests ressons del silenci...
M. Roser Algué
-------------------------------------------------------------------------------------------

Silenci...ets bell quan ets compartit,
vora el mar.
Quan m'embolcalla en solitud,

el saludo i el deixo fer,
 li demano que no m'estrenyi...
i l'omplo de paraules, de sons per endolcir l'ànima.
Moments que compartim amb l' Audrey
-------------------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 23 de juny del 2012

divendres, 1 de juny del 2012

ASSAIG DE NOSTÀLGIA

Desassossec ancorat
a l’illa de l’ànima,
on la terra es desdibuixa
i les muntanyes s’emboiren.

Xiuxiueigs de vents il·lustrats,
s’entossudeixen en dir-nos
paraules arraconades
que dormen amb despit.

No vulgues tornar, nostàlgia.

El carrer de l’oblit
ja està empedrat de llàgrimes
que llisquen silencioses
a la penombra de fanals esgrogueïts. 

diumenge, 20 de maig del 2012

PRIMER ANIVERSARI


Amics i amigues blogaires: Avui fa 1 any que les meves Ales de paraules van enlairar el vol amb la papallona blava. Aquesta papallona que, molt amablement, heu deixat entrar dins el vostre estatge, ha après molt de tots vosaltres gaudint amb la vostra companyia, comprensió i paciència en compartir l’alegria, la lluïssor, les enyorances i els meus silencis de color. 
De ben segur que m’agradaria fer-vos una forta abraçada a tots els que, en aquestes nits de solitud, m’heu donat tanta força per espantar les pors i les incerteses que a tots ens aürten en molts moments de la vida.

Fa poc, un dels millors blogaires que tinc la sort de tenir com amic virtual, el Joan Abellaneda d'Esquitxos d'una vida, m’ha donat l’alegria de atorgar-me el premi Liebster, com a reconeixement per l’esforç fet a través dels meus esvoletecs de papallona tafanera.
Per tant, a mi també em fa il·lusió atorgar aquest premi en el primer aniversari d’ Ales de paraules:

- Aquest guardó l’heu d’enganxar al bloc, i enllaçar al blogaire que t’ho ha atorgat.  
- Els blocs han de tenir menys de 200 seguidors i heu de deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.   
- Finalment esperar que aquests blogaires passin el guardó a altres 5 blogs, si és del vostre grat fer-ho, és clar.
Així doncs, comparteixo amb vosaltres els meus 5 escollits:

  1. Adverbia, de Jordi Dorca. Per ser el mestre que feia temps havia perdut i, així, poder reprendre i arrecerar moltes paraules oblidades. Gràcies !
  2. Petiteses, de M. Roser Algué. Per les seves grans tendreses, que ens embolcallen en tot moment i ens acaronen el cor i l’ànima. Petons d’anada.
  3. Moments que compartim, de Audrey. Per tenir aquesta generositat de compartir aquests moments amb tots nosaltres amb tanta delicadesa. Abraçades.
  4. Art d'escriure, de Verba volant, Scripta manent. Per les seves reflexions que ens porten per camins on la paraula vola però els seus escrits queden. Abraçades.
  5. A la llum d'un fanalet, de Fanal blau.Per il·luminar els nostres pensaments amb versos i esclats de paraules, abillant –los de blava bellesa. Abraçades. 

    A tots els altres amics que tinc el goig de tenir a casa, us agraeixo molt quan veniu a recer de les meves ales i quan em deixeu un petit racó a la lleixa de la vostra estança.
    Gràcies a tots i un munt d’abraçades.

    PAPALLONA BLAVA

     

    dilluns, 30 d’abril del 2012

    ASSAIG DE SOLITUD


    Pensaments que pugnen
    per sortir del calaix de la memòria
    ancorats en el temps,
    esclaus de la vergonya per un
    silenci oblidat.

    Còmodes les paraules,
    dins el calaix s’han quedat
    doncs, la covardia de l’estança
    era millor que l’esclat.

    Potser només és una màrfega
    plena de forats on s’esmunyen
    totes les paraules, emboirades
    de tanta soledat.

    Assaig o sentiments ?

    Tal vegada, només pensaments
    que ens aürten des de l’ànima
    deixant-nos atuïts,
    abans d’ encimbellar la por
    mentre que la moira
    ens espera a l’espona del llit.

    dilluns, 23 d’abril del 2012

    AMB FLORS I PARAULES

                                                         - CONTE DE SANT JORDI -


    E
    l jardí romania desolat des de feia molt temps. Les flors, amb colors endolats, defugien la llum mentre els seus pètals entristits queien a terra en un amarg comiat, arrossegats pel vent. Temps ençà, quan la vida lluí plena de cants i meravelles, en tots els seus racons s’hi prodigaven versos enamorats de poetes. Però ara, el silenci era l’únic rapsode.

       Al fons, a recer d’una alzina, damunt una taula de pedra ferida per l’oblit, un llibre amb fulls  descolorits d’enyorança, reposava sense que ningú gosés llegir les seves paraules esborrades, amb ressò d’antigues faules de dracs i cavallers, de princeses i lloances. Al seu costat, un vell banc cobert de brolla esperava l’arribada de la damisel·la enamorada.

       Aleshores i com cada any, a trenc d’alba, en un esclat màgic de llum i garlandes, el jardí oblidat va despertar del seu encanteri. Les flors ballaven impàvides, abillades amb colors de primavera. Poc a poc, com figura de tènue fulgor, ressorgí  una delicada figura.
    Sempre puntual a la cita s’assegué en el seu banc de pedra per retrobar, una altra vegada, el llibre de versos i rondalles, d’al·legories i llegendes que reposava sobre la taula. Acaronat per tan bella dama, de llargs cabells daurats i perfum de rosa blava, el llibre va despertar lentament de la seva letargia, resplendint cada full com guspires daurades.  Entretant... els mots anaven desvetllant versos, arraulits als fons de les pàgines, endormiscats entre pètals.

    Amb això, el xiuxiueig del vent va ser estendard de la seva arribada:

       - Hola, estimada !! – li va dir, el galant cavaller d’argentada armadura. Tu ets la flor més bonica d’aquest jardí.
      
       - Benvingut !! – li va respondre ella, enrogida. Tu ets qui enamora les meves paraules.

       Embadalits l’un de l’altre, les seves mirades descobriren el secret anhel d’un petó. Però, sense adonar-se’n, el vel del crepuscle, ignot del seu esbalaïment, els va embolcallar quan, encara, molts versos cercaven  la càlida lluïssor igual que l’esvoletec d’una falena.
    El darrer besllum del dia es va apagar, abaltit. Els amants es van acomiadar fins a la propera diada. El llibre i la rosa reposaren junts, l’un al costat de l’altre i, un cop més, el silenci va esmorteir les darreres paraules...:



    “... Pètals de versos
          estotjats entre llibres,
              somnien amors.”



    dilluns, 16 d’abril del 2012

    QUAN ÉREM FELIÇOS de RAFEL NADAL




    Feia temps que no parlava amb el Rafel. Però, aleshores, li va sonar el mòbil i va saber que el destí els havia ajudat.
    -  Estava pensant en tu - li va dir ell
    -  Jo també. Recordes, encara, quan érem feliços ?
    - És clar. Sobretot per Nadal, oi?


    dimarts, 27 de març del 2012

    diumenge, 11 de març del 2012

    EL CISTELL BUIT

                                                                     Trobada a la xarxa


    H
    avia trepitjat tots els racons del bosc i encara no havia trobat res per sadollar les necessitats de casa. La seva dona li havia dit aquell matí, a trenc d’alba, que el rebost estava buit i ja no quedava menjar ni llenya per abrandar el foc. Els petits ploraven de gana i la desesperació era l’únic àpat que hi hauria a taula.

       Amb el ressò d’aquelles paraules i l’ànima nua de coratge, el seu home havia agafat un cistell per endinsar-se a la muntanya a la recerca d’aliments per la seva família. Eren temps molt difícils per a tots però, de ben segur, la seva situació era totalment aterridora. La por, la tristesa, l’angoixa, el fracàs i, potser, la covardia eren els únics que l’acompanyaven per aquell camí pedregós i feréstec on regnava la bogeria per portar un bocí de menjar a casa.

       Cansat d’anar de mal borràs per aquella contrada, amb els braços esgarrapats  i el cor esbroquellat, va decidir descansar sota un pollancre arrelat prop d’un riu d’aigües tranquil·les i silencioses, fins que la son el va vèncer després de tanta recerca infructuosa.

      - On aneu amb aquest cistell, bon home ? – li va dir, al cap d’una estona, una veu dolça i harmoniosa.  Potser sou un boletaire a la recerca d’un erol ? O espereu omplir aquest cistell d’herbes guaridores per l’herbolari de casa ?

        Desconcertat per aquella veu que li parlava a cau d’orella, es va aixecar d’un salt, neguitós, per cercar qui li deia aquelles paraules però, al cap d’una estona, després d’ escorcollar arbreda i brolla, s’adonà que no hi havia ningú al seu entorn i se’n tornà, abaltit, a seure a la riba del riu, prop de la gorga.

    -  No vols respondrem, home del cistell buit ? – li va dir- la veu, insistent. No em cerquis prop teu, doncs no és així com ens has de veure. Només m’has de dir el que desitges i, si n’ets mereixedor, les aloges t’ho concedirem.

    -  Qui són les aloges?- va preguntar, estamordit.

       -  Les aloges- li va respondre, una altra vegada, la veu que provenia de l’aigua, som nimfes d’aigua dolça que habitem en els gorgs. Allí és on neixen els rius i  és el nostre estatge.  No has de tenir por si la veritat habita a la teva ànima, doncs sempre estaràs protegit per nosaltres. Per tant, ens has de veure amb els ulls del cor i així podrem escoltar les teves mancances.

       Sota l’ encanteri d’ aquelles boniques paraules, aquell home desesperat va relatar a les nimfes tot el que li passava amb el dolor clavat com un fermall, mentre la tristesa rodolava pel seu rostre transformada en llàgrimes.

       -  Molt bé – li va dir, la dona d’aigua. Ja pots marxar cap a casa abillat d’alegria i esperança. La teva bondat serà compensada en veure la sinceritat de les teves paraules. A partir d’ara no hi mancarà res a la teva taula, doncs mai més tornaràs amb el cistell buit a casa.

    diumenge, 19 de febrer del 2012

    L' EQUÍVOC D' UNA MIRADA


    L
    a nit el va sorprendre corrent, encara, per tots els carrers de la ciutat, amb el cor bategant d’impaciència i follia. Aquella solitud l’atemoria doncs, en la seva desesperada recerca, tan sols l’acompanyava el mantell blanc de la gebrada. La rauxa de voler sentir el perfum dels seus cabells el va encoratjar en aquella nit tan freda, on el vel emboirat de la matinada acollia un silenci esgarrifós de ganyotes entelades.

        - On ets, estimada ? Per què no et trobo a cada racó de la meva mirada ?

       Esmaperdut en mig de tanta basarda, la clariana que la lluna li regalava era l’únic camí de tornada. Feia molt temps que havia somniat amb aquell viatge. El carnestoltes l’encisava des de ben jove, i tothom li deia que se’n havia d’anar allí on les disfresses eren molt més que una festa.
    La veritat és que per a ell eren el símbol de l’art i l’ambigüitat. El joc de la vida reflectida en una cara.
     
       -  Per què em sento tan defallit i oblidat ? No entenc aquesta tristesa que m’embolcalla, sense pietat ni clemència.

    Només el so de l’aigua el va treure de la seva abstracció quan, de sobte, una figura va sorgir del canal com una exhalació.

       - Hola, foraster ! – li va dir, una dona de màscara argentada. Que hi fas en aquest pont de somnis i sospirs ? T’has perdut en aquesta nit de llums i espelmes ?

    Aquell jove solitari es va quedar meravellat davant d’aquella dama que li parlava amb tanta subtilesa.

      - Qui ets, màscara agosarada? Potser l’ al·legoria de la felicitat ?

    La figura ressorgida d’aquelles aigües enfosquides, li va dir que la felicitat era un somriure etern en un camí de llàgrimes.

       - Què vol dir la teva mirada ? – li va etzibar, foragitat. Què fas aquí, esfinx hieràtica ?

       Després d’uns instants de silenci, la dona misteriosa li va agafar la mà i se’l va emportar, poc a poc, per aquell pont on les ànimes llunyanes encara hi sospiraven.

       - Mira rere teu - li va dir, trobaràs la resposta.

       L’estranya dama el va embolcallar amb la flaire dels seus cabells. El perfum que desprenia la bruna cabellera el va embogir però, aleshores,  un crit d’esglai retrunyir per tota la ciutat, omplint la nit de tenebres. El seu cos, ensangonat, restava a terra i la lluna descobrí, per fi,  el rostre impenetrable de la moira.

     - Ara ja sé quin és el teu nom, dama de l’engany – li va dir. Anem doncs, avui, jo només sóc l’ inesperat de la nit. Però, per a mi, tu sempre seràs l’equívoc d’una mirada.       

    dilluns, 13 de febrer del 2012

    M A R I N A D E S




    Amb la brisa del mar t’adormies
    i els somnis et visitaven, amagats,
    acaronant records i alegries
    de temps llunyans estimats.


    El teu cor, de sobte, despertes
    quan en l’horitzó, dibuixats,
    apareixen versos i paraules
    recitant moments anhelats.


    La boirina, poc a poc, esvaneixes
    mentre els rajos de sol daurats,
    inflen de coratge totes les veles
    de vells vaixells ancorats.


    dimarts, 7 de febrer del 2012

    BICENTENARI DE CHARLES DICKENS

                                                          

                                                          HISTÒRIA DE DUES CIUTATS



    “ És el millor dels temps, és el pitjor dels temps. És l’edat de la saviesa, i també de la bogeria. És la època de la fe, i també de la incredulitat, de la primavera de l’esperança i l’ hivern de la desesperació. Ho tenim tot, però no som amos de res, caminen de dret cap al cel però prenem el camí a un altre costat. En fi, aquesta època és tan semblant a totes les èpoques, que res del que aquí explicaré hauria, en realitat, sorprendre’ns. Res. Ni el perdó, ni la venjança, ni la mort, ni la resurrecció “.  ( CHARLES DICKENS )

    dimarts, 31 de gener del 2012

    L' E S C R I B A


    s
    empre el trobava assegut prop del gran riu, abstret en l’escriptura tan acurada que deixava en fulles de persea. Aquell noi ben plantat l’atreia cada dia cap aquell lloc màgic on sempre regnava un silenci sadollat de mots.

    -          Hola, noi ! Que fas en aquest indret amb estris d’escriptura? Jo sóc SESHAT, i tu ?

     La noia, encuriosida, va voler interrompre la tasca d’ aquell jove que sempre anava acompanyat pel misteri.  Per tant, va tornar a  fer-li la pregunta doncs la seva curiositat augmentava a mesura que el silenci es dibuixava en els ulls del noi, amb semblança d’un déu i la seriositat d’un escriba.

      -   Per què no respons a la meva pregunta, jove silenciós? Potser no entens les meves paraules? Va dir-li, amb insistència, en veure que no obtenia la resposta desitjada.  

       Lentament, el jove escriba va alçar els ulls amb placidesa i va mirar la noia tan insistent que li oferia conversa. La seriositat del seu rostre es va anar transformant, poc a poc, en un somriure discret mentre la convidava a seure al seu costat.

       - Comprenc molt bé les teves paraules, jove Seshat - li va dir, esbossant una ganyota entremaliada. Només volia escoltar, altre cop, la música que per a mi es la teva veu quan em parles. Però ara, prefereixo que m’escoltis i així podré satisfer la teva curiositat.

    El jove, complaent, va començar el seu relat al costat de la noia més bonica que mai havia vist a la ciutat d’Hermòpolis:
      
    -   Sóc THOTH déu de la saviesa i de les paraules, doncs he creat l’art  de l’escriptura i sóc Senyor dels invents, l’arquitectura i patró dels escribes. Per això, cada dia, em veus emprant aquest estris on transcric les ordres que els déus em confien pel seu acompliment. D’aquesta manera, puc desenvolupar la tasca de jutge mediador en els seus conflictes com autoritat esversada i per damunt de tots ells. Altrament, també se’m reconeix com figura principal dins la cerimònia de transformació dels difunts a éssers espirituals. Finalment, et diré que se’m considera déu lunar mesurador  del temps, pel meu ajut i contribució a la confecció del calendari segons els canvis de la lluna.

       Després del seu relat, va tornar el silenci entre els dos joves i, una vegada més, va ser la noia qui el va esquinçar amb l’admiració que aquell jove li havia encès en la mirada.

    -   Gràcies, jove déu de les paraules i la ciència, li va dir fent una reverència. Jo també et dec una explicació per la teva paciència: El meu nom ja el saps. Però, el que no saps és que sóc Senyora dels llibres, deessa de l’escriptura, de la història i protectora de les biblioteques. També sóc Senyora del calendari i l’astronomia i mesuradora del temps, vinculada als arquitectes i reconeguda com a Senyora dels constructors.


       Després de molts segles, la llegenda d’aquells dos joves romandria guardada, per sempre, dins la història, a través del “Llibre de Thoth” i de les gestes dels faraons escrites en “L’arbre de la vida de Seshat.”

    diumenge, 8 de gener del 2012

    E S T E L E S

    
    Vull deixar, rere meu,
    empremtes de pau i harmonia,
    de joia i felicitat.


    Vull que les meves petjades
    deixin esteles a la mar
    perquè els meus ulls hagin vessat
    llàgrimes d’alegria.


    Vull sentir com s’esvaneix
    la boira al meu costat,
    quan la nit s’acomiada, discreta,
     besant les primeres gotes de rosada
    mentre m’abraça el vel de l’amistat.
    Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

    SEGUIDORS DE LES MEVES PAPALLONES

    QR PAPALLONA BLAVA

    QR PAPALLONA BLAVA

    INFORMACIONS

    INFORMACIONS
    Protected by Copyscape Originality Checker