A L E G R I A

RIALLA DE MARBRE

N

its de recerca pels carrers de la memòria, on la ment s’esmuny per les escletxes del silenci, colpegen els mots abaltits de tanta basarda. Nostàlgiques paraules, ordides amb cendra, apaguen les veus llunyanes, embromant la realitat amb misteris de lluna plena i neu deixatada. Mentrestant, el foc dansava somort a la llar amb les darreres guspires deixant que el fum desdibuixes el cel cremant desitjos acomplerts, acaronant l’alba.

   Aquella novel·la l’havia mantingut despert fins el final. Li fascinaven els relats de misteris on els personatges no semblaven el que eren, atrapant-lo dins el llibre.

  - Quin calfred !! Aquesta història m’ha deixat ben aclaparat – va dir, parlant sol. Tant de bo que el meu desig també es faci realitat.

    Sense pensar-ho més, es va aixecar i va deixar el llibre damunt la prestatgeria. Ja era tard, més de mitjanit, i l’endemà s’havia de llevar a trenc d’alba, doncs un gran bloc de marbre l’esperava a primera hora del matí. Tot i així, aquella nit, el seu estudi d’escultor li semblava més fred que el marbre que acostumava a cisellar. Va fer una darrera ullada als esbossos que tenia amuntegats damunt la taula, i va apagar la llàntia que l’havia il·luminat en aquelles hores de lectura solitària. Amb això, en sortir de l’ estança, de sobte, va sentir la estranya sensació que no estava sol.  No s’ havia adonat que una ombra tenebrosa el seguia fins la seva cambra, doncs feia temps que vivia sol en aquella cabana en mig del bosc on només el seu ajudant hi tenia accés.

   Amb les primeres llums del matí, com sempre, el jove ajudant de l’escultor va entrar amb les seves claus, tal i com feia cada dia. Tenia un llarg camí per arribar a la cabana, però li agradava de fer aquest passeig pel bosc encara que fos en cotxe. En obrir la porta els seus ulls van contemplar una majestuosa figura de marbre cisellada amb la precisió d’un gran mestre. Desconcertat, va cridar el nom del seu amic, però només el silenci vestia les parets d’aquella casa. Estava sol en una cabana vorejada d’absència enigmàtica.  

   Va decidir tornar contemplar la figura que l’havia deixat amb el cor esberlat, com el trossos de marbre que s’escampaven arreu de la sala. En aixecar la mirada cap aquell rostre perfecte ho va veure clar, i un crit d’horror retrunyir per tota la casa. Aquella era la gran obra que el seu mestre sempre havia desitjat i, ara, la tenia davant d’ell.  

  Cap al mig dia, el sol enlluernava juganer escorcollant tots els racons,  tafanejant la timidesa de les ombres d’aquell lloc oblidat. El jove aprenent d’escultor, abatut, va tancar la porta d’aquell estudi per sempre més. En sortir de la cabana va deixar les claus en el mateix amagatall però, aquesta, seria la darrera vegada. Amb ell quedaria segellat aquell secret esgarrifós que l’arrossegaria fins a la fi del seu temps.

S’havia acomplert el desig del seu mestre, encara que el preu havia estat massa elevat, doncs l’ eterna mirada només reflectia una trista rialla de marbre.

OMBRES I CLAROR

L

a venteguera etzibava una força inusitada per aquella contrada, encara que el paisatge, feréstec i embromat, abillava el silenci com a únic convidat. Sota el penya-segat, les aigües de la riuada fluïen avall empeses per les darreres pluges. Semblava que la vida defugia sota aquell cel enfurismat, pintant llenços amb colors de turmentes i estralls.

Gairebé ja no li quedaven forces per mantenir dreta la seva figura, antany agosarada. Ja ningú venia a cercar benaurança ni aixopluc a la seva casa.

   La casona que l’havia vist créixer era  plena de rialles i somnis d’infants, però feia molt temps que l’últim habitant se n’havia anat i, ara, els seus records, de temps passats, no sabien com enganyar a la tristesa des d’aquell jardí cobert de terra erma, germinant moments esquinçats.

  

   Sol, sense forces, els seus somnis s’anaven trencant, al mateix compàs tenebrós,  mentre les parets de la casa s’esberlaven dibuixant esquerdes de dolor. Amb un darrer esforç, encoratjat pel record d’aquella terra que li havia donat la vida, va fer una crida i el món es va aturar.

  

   Sobtadament, les fulles començaren a reverdir, les flors van escampar pètals d’alegria fent estores al jardí. Tot s’il·luminà dins la casona, retornant les veus del passat. Qui havia obrat aquell miracle ? O, només era un miratge?

Ja no importava el perquè de tot plegat. Només havia estat un somni esgarrifós que li havia cisellat un futur estrepitós. Les arrels absorbien la vida des de les profunditats, i les branques bressolaven versos acaronats per un sol falaguer  encuriosit de mots.

   Tan sols era un arbre però, en aquell instant, era tot l’ Univers.  

MOMENTS DE POESIA

HOMENATGE: " 20 Anys sense MONTSERRAT ROIG "

FLORS DE NOVEMBRE

ANELLS DAURATS

  Amor encerclat,

dibuixa misteris

de fogueres d’or,

amb pinzells de flames

en nits de lluna blava.

Festeig d’estels,

descobreixen amants

vestits de llibertat,

banyats d’innocència

somniant anells daurats.

A LA RIBA DE LA MAR

Petjades de sal

a la riba de la mar,

em parlen de tu.

***

Cants de sirenes,

pentinen els desitjos

emergits del cor.

Endolcint records d’ anit,

a la riba de la mar.

***

CONTE DE TARDOR: MABON

L

a llum s’esmortia, lentament, entretant anava assaborint els meus onírics records d’estius passats. Recolzada  sota el majestuós roure que hi havia  davant de casa, un xiuxiueig cerimoniós em va treure de les meves cabòries . De bell antuvi, com si s’hagués obert una porta en el temps, una cort d’antics druides es van asseure entorn al roure, en un silenciós cercle. Embolcallats d’una somorta boirina, vaig albirar com aquells éssers de temps remots van començar a debatre les seves filosofies, en una gran sala improvisada, sota el meu arbre com a testimoni.

LLUNA DE LA COLLITA

EL LLAC DAURAT

  Amb l’amargura rodolant pel seu rostre, només va ser capaç de dir-li unes senzilles paraules abans que les llàgrimes li ofeguessin la veu:

    - “ Ja pots retornar d’allà on vas sortir “ - li va dir, desesperada. Doncs, duran tota la nostra vida, només has sabut anar de bassa en bassa, esquitxant de fang el meu amor.

  
Jo, com el llac daurat, sóc aigua pura i cristal·lina que només en tocar-la et guaria

l’ànima. Però, tanmateix, a tu tan sols t’importava enfangar-te en altres indrets, omplint la meva vida de tristesa cada vegada que arribaves a casa.

 

   Així doncs, a partir d’ara, que cadascú segueixi el seu camí i que la memòria de l’aigua et retorni al teu nivell. “

B E S L L U M S

Hores sense temps

albiren polsegueres,

que llueixen  nits

en horitzons amagats,

amb neguits de trobades.

FELICITATS !!!

  

    

     Avui, la Maria celebraria el seu Sant. Tot el dia seria de festa i alegria. La taula  plena de regals de la família, i la porta de casa oberta per a tots els veïns que hi entrarien a felicitar-la, puntuals com sempre.

    

     Fa temps que va marxar però, cada any, recordo aquell dia com un dels millors de tots els estius de la meva vida. 

LLUNA DEL TRO

LA DANSA DEL VENT

E

n despertar aquell matí d’estiu, els seus ulls van veure la nuvolada grisenca i atemoridora després d’ un somni estrepitós. El dia clarejava marejat d’espurnes de sol i de gotes d’impaciència plujosa. Veritablement, aquell somni l’havia deixat esgotat de silencis amb ressò de paraules ocultes. Tanmateix, només desitjava saber la resposta a tanta quimera. 

Va ser, aleshores, quan  va fer ballar les branques dels arbres mentre  contemplava el món des del seu tron. En aquell ball sense música, els ballarins començaren una dansa foragitada empesos per la força del seu senyor. Per fi, els seus dubtes s’havien allunyat i Èol va poder obrir l’odre.

PER SANT JOAN... Fogueres i rialles.

P A S S E J A D A

Passes discretes

sense soroll ni afany,

desperten l'alba

en anunci de claror,

entre senders de bromalls.

Flaires de foc

feinegen paraules,

i acaronen

vetllades de poetes,

rapsodes i trobadors.

Veus llunyanes

enalteixen els mots,

ombres de lluna

en anunci de foscor,

acullen somnis d'amor.

HAIKAIS DE LA FELICITAT

La felicitat,

és...

La felicitat,

és una papallona

amb ales de llum.

***

La felicitat,

    és un ocell amb batec

de silenci nu.

***

La felicitat,

      és el perfum del record

amagat al cor.

***

La felicitat,

és la rialla d’un nen

  per una mare.

                            ***

                          La felicitat,

                           és la brisa del matí

                              escampant llavors.

                           ***

                         La felicitat,

                               és quan un bes d’amor

                             omple els llavis.

                           ***

                       La felicitat,

                            és escoltar el dol mut

                      d’una amiga.

                         ***

                  La felicitat

                                 ets tu, quan saps veure’t

                       des de l’ ànima,

                          retrobant la serenor

                            fent esclatar angoixes.

D E S I T J O S

                    

Sorra que s’esmuny

entre dits de llàgrimes,

guarint dolors.

Vel d’estel, cobrint ombres,

cercant desitjos al vent.

A B S È N C I A

Sóc pols del desert

endinsat dins la sorra,

ofegat pel dol

de l’oblit silenciós,

quan mor el poeta.

E S T R A L L

Solitud freda,

emocions de vidre.

Cor abandonat.

MICROCONTE: L' APRENENT DE MAG

Des de la seva habitació, rere la finestra, el petit aprenent de mag somniava que algun dia trobaria el camí que el portaria cap a la saviesa de la màgia. D'aquesta manera, anava practicant tota mena de trucs mentre esperava que s’anés la febre i, així, poder sortir a jugar al jardí. De sobte, la finestra es va obrir fent enlairar les cortines. El noiet, esporuguit, es va apropar. Però, el xiu-xiu de les flors li van dir:

     “No cal que cerquis la màgia, petit mag. La màgia ja t’ha trobat.”

B A U L E S

Quan les baules

s’encadenen i dansen,

roden paraules.

Aleshores, el camí   

 s'il·lumina de fulgor. 

F L O R A C I Ó



Brot endormiscat

que somnies paraules.

Flor d' esperança