Desassossec ancorat
a l’illa de l’ànima,
on la terra es desdibuixa
i les muntanyes s’emboiren.
Xiuxiueigs de vents il·lustrats,
s’entossudeixen en dir-nos
paraules arraconades
que dormen amb despit.
No vulgues tornar, nostàlgia.
El carrer de l’oblit
ja està empedrat de llàgrimes
que llisquen silencioses
a la penombra de fanals esgrogueïts.
