EL CISTELL BUIT

                                                                 Trobada a la xarxa

H

avia trepitjat tots els racons del bosc i encara no havia trobat res per sadollar les necessitats de casa. La seva dona li havia dit aquell matí, a trenc d’alba, que el rebost estava buit i ja no quedava menjar ni llenya per abrandar el foc. Els petits ploraven de gana i la desesperació era l’únic àpat que hi hauria a taula.

   Amb el ressò d’aquelles paraules i l’ànima nua de coratge, el seu home havia agafat un cistell per endinsar-se a la muntanya a la recerca d’aliments per la seva família. Eren temps molt difícils per a tots però, de ben segur, la seva situació era totalment aterridora. La por, la tristesa, l’angoixa, el fracàs i, potser, la covardia eren els únics que l’acompanyaven per aquell camí pedregós i feréstec on regnava la bogeria per portar un bocí de menjar a casa.

   Cansat d’anar de mal borràs per aquella contrada, amb els braços esgarrapats  i el cor esbroquellat, va decidir descansar sota un pollancre arrelat prop d’un riu d’aigües tranquil·les i silencioses, fins que la son el va vèncer després de tanta recerca infructuosa.

  - On aneu amb aquest cistell, bon home ? – li va dir, al cap d’una estona, una veu dolça i harmoniosa.  Potser sou un boletaire a la recerca d’un erol ? O espereu omplir aquest cistell d’herbes guaridores per l’herbolari de casa ?

    Desconcertat per aquella veu que li parlava a cau d’orella, es va aixecar d’un salt, neguitós, per cercar qui li deia aquelles paraules però, al cap d’una estona, després d’ escorcollar arbreda i brolla, s’adonà que no hi havia ningú al seu entorn i se’n tornà, abaltit, a seure a la riba del riu, prop de la gorga.

-  No vols respondrem, home del cistell buit ? – li va dir- la veu, insistent. No em cerquis prop teu, doncs no és així com ens has de veure. Només m’has de dir el que desitges i, si n’ets mereixedor, les aloges t’ho concedirem.

-  Qui són les aloges?- va preguntar, estamordit.

   -  Les aloges- li va respondre, una altra vegada, la veu que provenia de l’aigua, som nimfes d’aigua dolça que habitem en els gorgs. Allí és on neixen els rius i  és el nostre estatge.  No has de tenir por si la veritat habita a la teva ànima, doncs sempre estaràs protegit per nosaltres. Per tant, ens has de veure amb els ulls del cor i així podrem escoltar les teves mancances.

   Sota l’ encanteri d’ aquelles boniques paraules, aquell home desesperat va relatar a les nimfes tot el que li passava amb el dolor clavat com un fermall, mentre la tristesa rodolava pel seu rostre transformada en llàgrimes.

   -  Molt bé – li va dir, la dona d’aigua. Ja pots marxar cap a casa abillat d’alegria i esperança. La teva bondat serà compensada en veure la sinceritat de les teves paraules. A partir d’ara no hi mancarà res a la teva taula, doncs mai més tornaràs amb el cistell buit a casa.