Pensaments que pugnen
per sortir del calaix de la memòria
ancorats en el temps,
esclaus de la vergonya per un
silenci oblidat.
Còmodes les paraules,
dins el calaix s’han quedat
doncs, la covardia de l’estança
era millor que l’esclat.
Potser només és una màrfega
plena de forats on s’esmunyen
totes les paraules, emboirades
de tanta soledat.
Assaig o sentiments ?
Tal vegada, només pensaments
que ens aürten des de l’ànima
deixant-nos atuïts,
abans d’ encimbellar la por
mentre que la moira
ens espera a l’espona del llit.
