Pensaments que pugnen
per sortir del calaix de la memòria
ancorats en el temps,
esclaus de la vergonya per un
silenci oblidat.
Còmodes les paraules,
dins el calaix s’han quedat
doncs, la covardia de l’estança
era millor que l’esclat.
Potser només és una màrfega
plena de forats on s’esmunyen
totes les paraules, emboirades
de tanta soledat.
Assaig o sentiments ?
Tal vegada, només pensaments
que ens aürten des de l’ànima
deixant-nos atuïts,
abans d’ encimbellar la por
mentre que la moira
ens espera a l’espona del llit.
Hola Papallona blava, m'ha agradat molt aquest assaig de solitud, i no sé com dir-te les sensacions que he sentit. No sé si l'has escrit pensant en un sentiment personal o senzillament és poesia pura, però et felicito per saber expressar-te d'aquesta manera, com poques vegades he llegit. Espero que hi hagi algú que valori el teu treball, doncs he fet una volta per el teu blog i tant la poesia com les històries que escrius m'han agradat, inclosos els gadjets que hi tens. Ah! El retoc de les fotos també et queden molt bé, suposo que fas servir un programa d'aquest que hi ha, doncs és tot un art el retoc fotogràfic.
ResponEliminaT'aniré seguint. Endavant !
Apa, anònim !! Gràcies per les teves amables paraules. Ara sóc jo que no sé que dir. Si llegir aquest poema t’ha transmès alguna emoció, doncs ja em sento agraïda. Em dius si és un sentiment personal, doncs et diré que les paraules sempre brollen de sentiments que l’ànima guarda i això fa que surti de la ploma ( o de l’ordinador ) històries arrelades o versos que esvoleteguen com les papallones. Tot i així, sempre és la imaginació la que vola. Quant a les fotografies et diré que m’agrada molt aquest art i, de vegades, utilitzo un programa per engalanar al meu gust alguna fotografia o fer-li retocs que m’agraden més. Com dius, és tot un art i hi ha fotògrafs magnífics que pots trobar a la xarxa.
EliminaUna abraçada.
Gairebé el sento, aquest poema, com un assaig de definició de la solitud, sense indiferències, que malda, i amb moltes ganes, pels camins de la introspecció. Al cent per cent.
ResponEliminaContinuen commovent-nos, no podia ser altrament, els teus verbs àvids, sincers, bregadors, els que pugnen sense descans.
Gràcies, mestre Dorca. Aquest humil assaig de solitud ha brollat de dins, sense aturador, escrit més amb l’ànima que amb la ploma, amb la il•lusió i l’esforç de fer les coses cada dia un xic millor.
EliminaAbraçades.
miles de gracias querida y admirada poetisa por concedernos el privilegio de emocionar nuestros sentimientos con la suprema belleza de tus versos, besinos con todo mi cariño.
ResponEliminaMil gràcias a ti, amiga Ozna, por visitar mis alas de palabras y por tus amables comentarios que te agradezco des del alma.
EliminaBesos de vuelta hacia tu morada.
Delicalt i sincer poema sobre la solitud...La Papallona blava desgrana melangia,hi ha pensaments que pugnen per sortir, cert!, però a vegades es queden al calaix..., ja arribaré el moment perquè vegin la llum.
ResponEliminaAbraçada!, Papallona blava
Gràcies, Audrey. De vegades hi ha sentiments que pugnen per esclatar i que la llum embolcalli els mots que surten de l’ànima. Sempre hi ha un temps per aquest moment i un moment per gaudir d’aquest temps.
EliminaAbraçades de tornada.
Hola Papallona, aquests pensaments, deixa'ls que surtin i que volin lliures...Que no s'avergonyeixin de silencis ni oblits.
ResponEliminaEncara que dins el calaix de la memòria se sentin còmodes, no deixen de ser com esclaus engabiats...
L'esclat de la seva volada, allunyarà les boires i les solituds. Si ho preguntes, jo et diré: sentiments!!! Que surten del fons de l'ànima i malden per allunyar les pors...
Ah, i al comentarista anterior, jo li diria que moltes persones valorem el teu treball...
Volen petons d'anada.
Gràcies, M. Roser. Sé que tots tenim companys blogaires a l’altra banda de la pantalla que ens acompanyem i estem aquí. Encara que la papallona esvoletega per arreu, les meves ales sempre trobem recer a casa de cadascun de vosaltres. De la mateixa manera que vosaltres esteu sempre arrecerats a la meva.
EliminaUs agraeixo que el meu assaig us hagi convidat a la reflexió.
Volen molts de tornada, embolcallats amb un vel d’il•lusió.
Preciós...
ResponEliminaQue volin els pensaments...
Una abraçada!
Gràcies, Fanal blau. És veritat, que no parin mai de volar, acompanyats de bons sentiments.
EliminaAbraçades de tornada.
Pensava que havia comentat aquesta publicació. De fet, fa dies que llegeixo el poema i em vénen tants comentaris a la memòria, que opto per no escriure res. :) Em sembla molt bo el teu poema. Sempre hi ha sentiments que tendim a tancar en un calaix. No obstant això, tard o d'hora acaben sortint a la llum! Fins aviat:)
ResponEliminaGràcies, Verba volant. Sempre hi ha aquest calaix imaginari, o potser massa real, on de tant en tant les paraules s’escapen per embolcallar-nos de sentiments i de versos, plens d’amor i amistat.
EliminaAbraçades.
Anónimo M dice: ...estaba brujuleando por la red y me caí en tu Blog, no he podido leer todo pero, todo lo leído me gusta, prometo volver y comentar, mientras tanto solo decirte que me gusta como escribes, dando por sentado que cada vez que lo haces dejas salir algo de tu interior. Baix Baixet... m'agradan molt els mots que fas servir.
ResponEliminaFins aviat Papallona Blava
Gràcies per visitar la meva casa d’Ales de paraules, Anònim. Ja ho saps, quan vulguis hi pots tornar. Agraeixo el teu comentari, doncs sempre és encoratjador rebre paraules d’alè com les teves. Quant al que em dius, et comento que sempre hi ha paraules que s’esmunyen del cor fins a la ploma de l’escriptor, igualment que surten dels pinzells del pintor alguns colors de l’ànima.
EliminaUna abraçada.