L' EQUÍVOC D' UNA MIRADA

L

a nit el va sorprendre corrent, encara, per tots els carrers de la ciutat, amb el cor bategant d’impaciència i follia. Aquella solitud l’atemoria doncs, en la seva desesperada recerca, tan sols l’acompanyava el mantell blanc de la gebrada. La rauxa de voler sentir el perfum dels seus cabells el va encoratjar en aquella nit tan freda, on el vel emboirat de la matinada acollia un silenci esgarrifós de ganyotes entelades.

    - On ets, estimada ? Per què no et trobo a cada racó de la meva mirada ?

   Esmaperdut en mig de tanta basarda, la clariana que la lluna li regalava era l’únic camí de tornada. Feia molt temps que havia somniat amb aquell viatge. El carnestoltes l’encisava des de ben jove, i tothom li deia que se’n havia d’anar allí on les disfresses eren molt més que una festa.

La veritat és que per a ell eren el símbol de l’art i l’ambigüitat. El joc de la vida reflectida en una cara.

 

   -  Per què em sento tan defallit i oblidat ? No entenc aquesta tristesa que m’embolcalla, sense pietat ni clemència.

Només el so de l’aigua el va treure de la seva abstracció quan, de sobte, una figura va sorgir del canal com una exhalació.

   - Hola, foraster ! – li va dir, una dona de màscara argentada. Que hi fas en aquest pont de somnis i sospirs ? T’has perdut en aquesta nit de llums i espelmes ?

Aquell jove solitari es va quedar meravellat davant d’aquella dama que li parlava amb tanta subtilesa.

  - Qui ets, màscara agosarada? Potser l’ al·legoria de la felicitat ?

La figura ressorgida d’aquelles aigües enfosquides, li va dir que la felicitat era un somriure etern en un camí de llàgrimes.

   - Què vol dir la teva mirada ? – li va etzibar, foragitat. Què fas aquí, esfinx hieràtica ?

   Després d’uns instants de silenci, la dona misteriosa li va agafar la mà i se’l va emportar, poc a poc, per aquell pont on les ànimes llunyanes encara hi sospiraven.

   - Mira rere teu - li va dir, trobaràs la resposta.

   L’estranya dama el va embolcallar amb la flaire dels seus cabells. El perfum que desprenia la bruna cabellera el va embogir però, aleshores,  un crit d’esglai retrunyir per tota la ciutat, omplint la nit de tenebres. El seu cos, ensangonat, restava a terra i la lluna descobrí, per fi,  el rostre impenetrable de la moira.

 - Ara ja sé quin és el teu nom, dama de l’engany – li va dir. Anem doncs, avui, jo només sóc l’ inesperat de la nit. Però, per a mi, tu sempre seràs l’equívoc d’una mirada.