AMB FLORS I PARAULES

                                                     - CONTE DE SANT JORDI -

E

l jardí romania desolat des de feia molt temps. Les flors, amb colors endolats, defugien la llum mentre els seus pètals entristits queien a terra en un amarg comiat, arrossegats pel vent. Temps ençà, quan la vida lluí plena de cants i meravelles, en tots els seus racons s’hi prodigaven versos enamorats de poetes. Però ara, el silenci era l’únic rapsode.

   Al fons, a recer d’una alzina, damunt una taula de pedra ferida per l’oblit, un llibre amb fulls  descolorits d’enyorança, reposava sense que ningú gosés llegir les seves paraules esborrades, amb ressò d’antigues faules de dracs i cavallers, de princeses i lloances. Al seu costat, un vell banc cobert de brolla esperava l’arribada de la damisel·la enamorada.

   Aleshores i com cada any, a trenc d’alba, en un esclat màgic de llum i garlandes, el jardí oblidat va despertar del seu encanteri. Les flors ballaven impàvides, abillades amb colors de primavera. Poc a poc, com figura de tènue fulgor, ressorgí  una delicada figura.

Sempre puntual a la cita s’assegué en el seu banc de pedra per retrobar, una altra vegada, el llibre de versos i rondalles, d’al·legories i llegendes que reposava sobre la taula. Acaronat per tan bella dama, de llargs cabells daurats i perfum de rosa blava, el llibre va despertar lentament de la seva letargia, resplendint cada full com guspires daurades.  Entretant... els mots anaven desvetllant versos, arraulits als fons de les pàgines, endormiscats entre pètals.

Amb això, el xiuxiueig del vent va ser estendard de la seva arribada:

   - Hola, estimada !! – li va dir, el galant cavaller d’argentada armadura. Tu ets la flor més bonica d’aquest jardí.

  

   - Benvingut !! – li va respondre ella, enrogida. Tu ets qui enamora les meves paraules.

   Embadalits l’un de l’altre, les seves mirades descobriren el secret anhel d’un petó. Però, sense adonar-se’n, el vel del crepuscle, ignot del seu esbalaïment, els va embolcallar quan, encara, molts versos cercaven  la càlida lluïssor igual que l’esvoletec d’una falena.

El darrer besllum del dia es va apagar, abaltit. Els amants es van acomiadar fins a la propera diada. El llibre i la rosa reposaren junts, l’un al costat de l’altre i, un cop més, el silenci va esmorteir les darreres paraules...:

“... Pètals de versos

      estotjats entre llibres,

          somnien amors.”